Una empresa municipal que faci aigües? No!
A Igualada s’ha reobert el debat de si cal municipalitzar el servei d’abastament d’aigua, de si convé crear una empresa pública com la de Terrassa, de qui han de ser els interlocutors… El mullader va començar al mandat anterior, quan la CUP va destapar la situació irregular en què Aigua de Rigat presta el servei a la ciutat (sense contracte, cosa que caldria regularitzar) a Vilanova del Camí i a la Pobla de Claramunt.
El tema, a més, va esquitxar tres tinents d’alcalde, Joan Font, Àngels Chacón i Jordi Batalla, per les suculents xifres que s’enduien per anar a les reunions del consell d’administració de l’empresa: 18.000 €/any el primer i 9.000 els altres dos. A Aigua de Rigat li devia agafar càrrec de consciència i va prendre l’absurda decisió de patrocinar l’Hoquei Igualada per netejar la seva imatge. Però ara que el regidor Miquel Vives ha dit que els regidors que formin part del consell de la companyia no tindran cap retribució per aquesta ‘responsabilitat’, queda tancada una de les qüestions més polèmiques.
Anem al següent punt: qui ha de tenir veu i vot en el debat. L’ajuntament ja ha donat el vistiplau a una comissió en què no hi figura Aigua és Vida. Igualada Som-hi, amb bon criteri, considera aigualida una comissió en la qual no hi hagi la presumpta ‘associació’ que més s’ha mullat en la matèria fins ara.
Agafant-se a les raons d’Aigua és Vida, abans de les eleccions, les forces d’esquerres —amb matisos—van defensar la necessitat de municipalitzar el servei d’aigua, ateses les pràctiques antisocials de les ‘utilities’ com Agbar—del grup francès Suez— (Aigua de Rigat pertany al grup Agbar), que tallen el subministrament a qui no el pot pagar. Ja sabem que l’objectiu de les empreses no és fer d’ONG; per això ja munten fundacions!
L’altre argument a favor de la intervenció pública en la gestió de l’aigua era que, si l’empresa guanya tants diners, és millor que sigui pública per així poder abaixar el preu del servei. Això és una fal·làcia, entre altres motius perquè cal demostrar que el sector públic sigui un bon gestor quan vol d’intervenir en sectors que no domina. L’hemeroteca està plena de casos nefastos en què els mandataris han volgut ficar el nas on no tocava. Les autopistes fallides de Madrid impulsades pels aires de grandesa del president Aznar: que sàpigues que cadascú dels de casa teva disposarà de 80 euros menys per Reis a causa del nyap popular! El president Zapatero va tenir el caprici de construir un dipòsit de gas a la costa mediterrània. Tardarem 25 Nadals més en pagar la pífia socialista del Castor, fins al 2044. I a Igualada estarem pagant quasi fins a l’infinit unes instal·lacions esportives de nyigui-nyogui.
Dit això, quina capacitat de fer grans inversions tindria una petita empresa municipal d’aigua? Quines possibilitats tindria d’aplicar economies d’escala? Quants diners podria destinar a R+D+i per oferir-nos sempre un servei punter i de primera? ¿Els clients ens hauríem de conformar amb un servei de segona o bé hauríem d’exigir a la companyia que pagués —a multinacionals especialitzades en la gestió d’aigua com Agbar o Suez— per beneficiar-nos dels últims avenços? Essent així, l’empreseta municipal podria oferir tarifes més barates? En resum, paper mullat. Tant de bo aquest cop em pugui estalviar de dir: «Ho veieu? Jo ja us havia avisat».
*****
Article publicat a l’AnoiaDiari en paper (27/12/2019) a Mai estem d’acord, pàgina que compartim amb en Pep Solé Vilanova. En aquesta secció, els artitulistes no necessàriament comparteixen les idees que argumenten. Els temes han estat triats tant per Anoiadiari.cat com pels articulistes, però la tesi que ha de defensar cadascun d’ells s’ha fet per sorteig. L’objectiu és fer-te reflexionar i que et formis la teva pròpia opinió.
