Els pisos buits són la punta de l’iceberg

Article d’opinió publicat a La Veu de l’Anoia (11/06/2021).

Que a Igualada hi ha un nombre incomptable de pisos buits és una evidència. Que a la ciutat hi ha veïns amb dificultats per accedir a un habitatge digne és una realitat. I que els bancs, els fons voltors i els gran tenidors que no posen tots els pisos a disposició del mercat encareixen els preus de compra i de lloguer és una certesa. Però encara hi ha més problemes.

A la capital de l’Anoia hi ha pisos inacabats d’ençà de la crisi del totxo. Un tema a part són els immobles de petits tenidors que anys enrere estaven en contractes de renda antiga. Els llogaters no hi feien el manteniment necessari perquè no era casa seva i als propietaris no els sortia a compte fer-hi cap inversió perquè el lloguer que cobraven era ridícul. La majoria d’aquestes finques estan al centre.

Una solució a la manca d’habitatge

Havent-hi pisos buits, inacabats i pendents de rehabilitar, la solució més sensata en un municipi de vuit quilometres quadrats és posar aquestes finques en circulació. És una fórmula més ràpida, barata i intel·ligent que esgotar més sòl i aixecar pisos nous als carrers de la Virtut, de Serra Constansó i de Sant Carles. Tampoc és una bona idea transformar els baixos dels edificis en habitatges. Els baixos estan pensats per acollir-hi comerços, despatxos i empreses. Transformar-los en pisos és rendir-se; és com dir que Igualada mai més no tornarà a ser pròspera. Els carrers amb petits negocis als baixos fan barri i mantenen viva una ciutat. Els vials amb els baixos esdevinguts habitatges són carrers desangelats.

Des del ple monogràfic sobre habitatge, sabem que l’Ajuntament d’Igualada ha començat a treballar en l’inventari de pisos buits, començant pels barris de Fàtima i del Poble Sec. Però el veritable problema és al nucli antic, que cada any que passa està més buit i degradat. No és un tema dels últims deu anys, és una qüestió del creixement concèntric pel qual s’ha apostat durant dècades. I d’aquesta pífia en són corresponsables la majoria dels grups del consistori, perquè quasi tots han estat al govern municipal. Només se n’escapen Poble Actiu i Ciutadans.

El polígon industrial de Les Comes es va idear per acollir-hi els blanquers. Les adoberies, però, romanen al mateix lloc, mentre el Rec —un barri per reinventar—envelleix i cau a trossos. Com que els adobers no van anar a Les Comes, calia portar-hi empreses de fora. Com que el canvi de plans tampoc va ser cap èxit, part del polígon va servir per ampliar les empreses que havien quedat encaixonades a la trama urbana de la Igualada d’aquell temps. Com que ni així s’omplia l’espai en principi concebut per a la indústria, es va repensar com residencial i es va obrir la veda per fer-hi cases i, dècades més tard, blocs de pisos. Igualada creixia cap enfora, mentre el centre es buidava.

El bunyol es va fer més gran amb el pla de la Massa, on les famílies gaudeixen de grans espais i tenen aparcament per als seus tres cotxes, alhora que el nucli antic es degrada. La cirereta del pastís del nyap va fer construir el primer campus universitari allí, allunyant els estudiants capaços de rejovenir i donar vitalitat al centre neuràlgic de la ciutat. Per sort l’error ara es rectifica amb l’impuls del campus de la salut a l’antic hospital.

Un nucli antic degradat

Fa més de cent anys, un personatge que ja ha sortit a l’article —l’alcalde Joan Serra Constansó entre 1904-1905 (Constansó amb “s”, si us plau, i no amb “ç”)— va posar en marxa un innovador programa d’ajuts per part de l’ajuntament perquè els veïns arrangessin les façanes. La iniciativa va seguir un segle si fa no fa, però a data d’avui la degradació del nucli antic no s’arregla posant guapes les façanes. Calen rehabilitacions integrals d’immobles per tornar a posar pisos al mercat. Alguns edificis ja no tenen solució: és millor enderrocar-los, fer-hi zones verdes i esponjar el centre.

Els diferents ajuntaments han anat millorant la ciutat antiga, han pacificat el trànsit i han fet carrers de vianants, però no n’hi ha hagut prou, perquè l’encís dels carrers té més a veure amb els edificis que amb els paviments. La Igualada que va del passeig fins al riu està tan malmesa que hi calen fortes inversions durant mandats i mandats, demanant diners a totes les administracions públiques i incentivant la iniciativa privada. La feina a fer és tan titànica que no hi ha hagut cap alcalde que hagi gosat ser el primer en arremangar-se.

Ara tenim la Igualada que tenim: el terme municipal està pràcticament esgotat, amb bona part dels habitants desplaçats a les perifèries per no haver apostat per un creixement compacte de la població, i amb el rovell de l’ou despoblat, envellit, degradat… i ple de pisos que no estan al mercat. Els pisos buits són la punta de l’iceberg d’una Igualada mal planificada i mancada de model de ciutat.