Francesca Simeón, presidenta de Tenacat (I): «L’usuari és el primer perjudicat per la falta de regulació al sector de les teràpies naturals»
Enmig d’una gran àrea fortament industrialitzada, Francesca Simeón ha creat un oasi de tranquil·litat, un petit espai natural al bell mig del qual hi ha el seu centre de teràpies naturals. L’he anada a visitar perquè, com a presidenta de la Federació d’Associacions de Professionals de Teràpies Naturals i de la Cultura de la Salut (Tenacat), em parli de com veu el sector. Lamenta que no hi hagi una regulació, és crítica amb els interessos econòmics que s’aprofiten d’aquesta situació i veu Alemanya com un model a seguir. Però, anem a pams.
—Primer de tot, com n’hem de dir: teràpies naturals, medicina natural, teràpies complementàries, teràpies alternatives…?
—Amb el nostre nom, Tenacat, hem optat per «teràpies naturals». No volem incloure el concepte de «medicina natural» per evitar entrar en conflicte amb alguns col·lectius. Tampoc ens agrada l’adjectiu «alternatives», perquè pot donar a entendre que l’una és l’alternativa de l’altra. No creiem que l’una anul·li l’altra, sinó que són complementàries. En certa manera, podríem dir-ne «complementàries», però preferim el nom de «teràpies naturals».
—Quin és el posicionament de Tenacat respecte a la regulació del sector? A parer vostre, quina formació han de tenir els terapeutes per exercir?
—Quan a Catalunya es va intentar la regulació, la conclusió dels experts i el requeriment de l’Administració va ser que tota persona que treballa amb la salut d’una altra ha de tenir un mínim de coneixements sobre ciències de la salut. No ha d’estudiar la carrera de Medicina, però sí que ha de tenir els coneixements necessaris d’anatomia, fisiologia, biologia… En aquella època, també ens vam adonar que hi havia grans diferències entre escoles pel que fa al nombre d’hores de formació necessàries per aprendre una determinada especialitat. En alguns casos, era insuficient i, en d’altres, era una exageració. Vam donar suport a la creació d’unes guies, l’enfocament de les quals era trobar el punt d’equilibri entre les diferents escoles. Així doncs, des del Gremi de Centres de Formació en Teràpies Naturals, promovem una serietat en l’ensenyament i hem apujat el llistó respecte al que es venia fent.
—A qui beneficia que el sector no estigui regulat?
—Als interessos econòmics de determinats col·lectius. Un cas recent és el d’una metgessa amb formació en homeopatia que ens va trucar fa poc. El Col·legi de Metges li exigeix que, per poder dir que és metge homeòpata, ha d’anar a treure’s la titulació a una universitat determinada de Barcelona. Vols dir que la formació que rebrà a aquesta universitat, la titulació de la qual tampoc és oficial, serà millor que la que ja té ara…?
—I a qui perjudica?
—El primer perjudicat és l’usuari. Si el sector estigués regulat, l’usuari tindria unes garanties i sobretot disposaria de la informació que ara no té. Per posar un exemple, sabria amb quina disciplina pot tractar-se un determinat desequilibri o malaltia. Lògicament, aquest escenari també afecta els terapeutes. No és el mateix un terapeuta ben format que un terapeuta poc seriós que durant dos caps de setmana ha fet un curs pagat per tal o qual laboratori. Quan l’usuari s’ha trobat amb aquest segon cas i la teràpia no li ha anat bé, aleshores diu: «l’homeopatia no funciona» o «a mi l’acupuntura no m’ha anat bé». No se n’adona que el que no funciona és aquella persona o l’aplicació d’una determinada especialitat que aquell terapeuta li ha fet. Si el sector estigués regulat, la imatge de les teràpies naturals seria més positiva.
—A l’”Estudi sobre les Teràpies Naturals: Especificitats i aportacions en relació a la salut i benestar comunitari” es classifiquen gairebé 70 disciplines. A l’Administració se li gira feina si les ha de regular totes.
—Aquest va ser el primer conflicte quan a Catalunya es va intentar la regulació. Hi ha tantes teràpies que es va veure que era impossible regular-les totes. Existia el compromís de feia anys, per part del Parlament de Catalunya, de regular l’homeopatia, l’acupuntura o medicina tradicional xinesa, la naturopatia i l’osteopatia. Després, l’osteopatia va donar entrada a d’altres teràpies manuals (quiromassatge, reflexologia i moltes més). El decret [de gener de 2007, el primer de l’Estat espanyol] va sortir amb tretze especialitats i preveia obrir noves fases per anar incorporant la resta de teràpies. Finalment tot va quedar aturat [amb l’anul·lació del Decret per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el juny de 2009].
—A quins països estan millor regulades les teràpies naturals?
—A Alemanya fa molts anys es van aprovar els ‘heilpraktikers’. Hi ha una formació de ‘heilpraktiker’ que ha de fer tot terapeuta i que equival a un bloc comú de ciències de la salut. Després pot estudiar la teràpia que vulgui, ja que amb la titulació de ‘heilpraktiker’ la podrà aplicar. És un bon model.
A Àustria es va fer un referèndum per saber si la població estava interessada en les teràpies naturals. Llavors el Govern va regular una formació comuna a totes les teràpies i una formació específica per a cada especialitat. Això no obstant, hi ha llibertat pel que fa a l’ensenyament de les teràpies. Així l’usuari ja sap que té unes garanties si tria un terapeuta amb la formació oficial. També pot anar a un altre amb formació no oficial, l’activitat del qual està permesa, però aleshores l’usuari no té garanties.
A Sud-àfrica ja estaven regulades totes les teràpies naturals el 1982. El Govern va demanar que tots aquells que practicaven una mateixa teràpia s’associessin i, d’aquesta manera, cada associació té la capacitat de dir qui està preparat o no per aplicar aquesta teràpia. Hi ha una part de formació obligatòria per a tots els terapeutes i, a partir d’aquí, són les associacions les que avalen la resta de formacions específiques.
Enllaços relacionats:
