L’antic escorxador d’Igualada, tresor del nostre patrimoni cultural
L’antic escorxador d’Igualada és l’únic equipament públic modernista que conserva la ciutat. L’edifici de Pau Salvat Espasa i Isidre Gili Moncunill utilitza com a elements principals de la construcció la pedra i el maó, amb guarniments de ceràmica verda. Tot el conjunt guarda simetria respecte la nau central. L’escorxador municipal va ser l’última gran obra pública inaugurada per l’alcalde que va modernitzar urbanísticament la ciutat a principis del segle XX, Joan Serra Constansó, en concret, en el marc de la Festa Major de 1905, el dia del patró, Sant Bartomeu, 24 d’agost.
Ara que l’Ajuntament d’Igualada i l’Associació Capital de la Cultura Catalana han iniciat la campanya per decidir quins són els set tresors del patrimoni cultural de la ciutat, aquesta és la meva aposta. Que l’escorxador rebi aquest reconeixement servirà per posar en valor tot el modernisme de la ciutat, per fer un reconeixement als seus dos principals arquitectes i per donar a conèixer la revolució urbanística que va experimentar la Igualada de l’època.
Els arquitectes de referència del modernisme a Igualada
Pau Salvat i Isidre Gili van ser els dos màxims exponents igualadins de l’arquitectura modernista, un moviment artístic que apostava per la novetat, la llibertat i la bellesa de les coses més quotidianes, que trencava amb allò antic i que es feia lloc anunciant que el futur havia arribat. Aquest moviment europeu es va anomenar Art Nouveau a països com França i Bèlgica, Modern Art a Gran Bretanya o Liberty a Itlàlia. El modernisme va ser generós a Igualada, on en queden nombrosos edificis.
Salvat, arquitecte municipal, va ser l’autor de Cal Ratés (1908), al carrer de Santa Maria; de l’ampliació del cementiri (1909) ubicat a l’avinguda de Pau Casals, conegut com el cementiri dels pobres o dels no creients; i del projecte del teatre de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (1913). Per la seva banda, Gili va ser l’arquitecte de l’Electra Igualadina (1903), al carrer del Sol; de Cal Blai (1904), a la rambla de Sant Isidre; i de Cal Franquesa o Cal Marià (1905), a la plaça de Pius XII. Ambdós arquitectes van treballar junts a l’antic escorxador d’Igualada (1905), del carrer de Prat de la Riba; i al mercat cobert conegut com la Pajarera (1910), que va funcionar a l’actual plaça de l’Ajuntament fins als anys seixanta. Aquests dos equipaments guarden una estreta relació, com s’explica més endavant.
Un alcalde visionari
L’escorxador municipal és l’última gran obra de Joan Serra Constansó, qui va ocupar l’alcaldia d’Igualada de manera accidental des de juliol de 1904 fins a l’agost de 1905. En només tretze mesos va dur a terme una gran transformació de la ciutat des del punt de vista urbanístic: va projectar el clavegueram, va arreglar voreres velles i en va construir de noves; va instal·lar fonts públiques; va urbanitzar places (com l’actual plaça de Catarineu); va contractar per primera vegada una empresa privada per dur a terme el servei de neteja de la ciutat; va donar —també per primer cop— ajudes a particular per arranjar i embellir les façanes dels habitatges… També va signar el projecte de l’escorxador al mateix temps que el de la Pajarera, que s’aixecaria cinc anys després, entre altres motius perquè primer calia enderrocar l’illa de pisos que hi havia davant de l’edifici consistorial.
L’aleshores alcalde va rebre crítiques ferotges per l’equipament, perquè un escorxador tan gran excedia les necessitats d’una ciutat de 10.500 habitants el 1905. Però Joan Serra Constansó era un visionari i sabia el que es feia. Volia resoldre tres necessitats. La primera era dotar Igualada d’un equipament necessari. L’escorxador potser era una obra massa ambiciosa en aquell moment, però el cert és que va funcionar 88 anys (el 1993 la ciutat ja havia superat els 32.000 habitants) i per tant la inversió es va més que amortitzar.
En segon lloc, donava resposta a una qüestió de salubritat (la higiene pública va ser una de les seves dèries com a batlle). El matadero —com l’anomenaven llavors— garantia totes les mesures sanitàries. L’última necessitat —i la menys coneguda— era la de crear un canal directe entre l’escorxador i la Pajarera per controlar tota la carn que arribava i es venia a Igualada. D’aquesta manera, s’assegurava que tothom pagués l’impost dels consums, que era una important font d’ingressos per als ajuntaments. Els consums eren un impost indirecte que gravava els productes de primera necessitats que entraven a les ciutats (sabó, oli, carn, peix…) i qui més qui menys feia el possible per esquivar-lo. Amb el control de l’itinerari des de l’escorxador fins al mercat, s’assegurava que tothom pagués a les arques municipals.
L’escorxador, avui
Gairebé dotze dècades després, s’ha de definir el futur de l’equipament, que té dues funcions ara com ara. D’una banda, és un espai cultural polivalent, on s’hi celebren diferents espectacles. I, de l’altra, és la seu de Fira d’Igualada i acull fires de petit format. De ben segur que el seu reconeixement com a tresor patrimonial revifarà el debat sobre els usos de la infraestructura i se li trobarà la utilitat que més beneficiï a la ciutat. Val a dir, a més, que l’antic escorxador d’Igualada és una parada indispensable de la flamant Ruta de l’Home Honrat, creada per promocionar el turisme de proximitat a casa nostra.
