Pixapins i pelacanyes

Article d’opinió publicat a La Veu de l’Anoia el 31 de juliol de 2009: 2009-07-31 Pixapins i pelacanyes

Pixapins és el gentilici descriptiu d’una pràctica —suposadament habitual— dels naturals de Barcelona quan arriben a pagès i troben aquest arbre que, a la seva urbs, està en perill d’extinció. També se’ls anomena kamakus perquè, amb el seu parlar snob, acostumen a pronunciar una cosa semblant en adonar-se de la bellesa de l’entorn natural que hi ha més enllà de les rondes. El sobrenom camalluenta fa referència als colors llampants dels seus xandalls de diumenge o de la vestimenta d’esquí que duen els habitants de Can Fanga (ui, perdó, volia dir Barcelona).

Poca conya amb mofar-se dels barcelonins. Ells poden anomenar-nos pelacanyes, que segons l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és el gentilici burlesc per designar els igualadins. Com us podeu imaginar, el malnom que ens és propi no és molt millor que el seu i fa referència a un tipus de gent sense ofici ni benefici. No hi ha gaires ciutats catalanes, segons l’IEC, que disposin de gentilici burlesc, però a Igualada, per sort, tenim de tot. I dic poca conya perquè a Igualada hi han vingut a petar una bona colla de barcelonins, ja sigui empesos per l’immoral preu de l’habitatge, a la recerca d’una millor qualitat de vida, per feina o pel motiu que sigui.

Els barcelonins arribats aquí poden fer-nos adonar si, com a ciutat, tenim una mentalitat oberta o som tancats de mena i les conseqüències que això comporta. Si, com a societat, som extravertits o introvertits. Les seves observacions, a més, ens poden fer veure les mancances que tenim com a ciutat (òbviament Igualada mai tindrà l’oferta d’una urbs de més d’un milió i mig d’habitants, però li queda molt camí per recórrer com a població de gairebé quaranta mil persones i com a realitat social de seixanta-cinc mil). D’ells també podem aprendre a valorar tot allò de la nostra ciutat a què no hem donat mai la més mínima importància, atès que els ITV (Igualadins de Tota la Vida) ho hem vist o viscut sempre. I parlo en primera persona tot esperant que no trobeu un pecat el fet de considerar-me un ITV, malgrat que l’origen dels meus pares sigui de l’Urgell i malgrat haver viscut vuit anys a Barcelona.