Can Morera: que m’ho expliquin
Un dels temes estrella de les eleccions municipals va ser l’hipotètic gran polígon de Can Morera. Contra el consens polític i econòmic presentat amb una foto als mitjans, l’associació Per La Conca va demostrar no hi havia consens social. L’entitat va demanar a les candidatures dels municipis implicats la signatura d’un compromís de mínims que no va rubricar Igualada Som-hi, la força política a la qual jo donava suport (des de la no militància, des del grup ciutadà Igualada Oberta i sense figurar en la llista). Juntament amb la qüestió nacional, aquest és el punt que més em va incomodar del meu rol dins la candidatura d’en Jordi Cuadras.
A parer meu, el patrimoni natural i paisatgístic és un valor en si mateix. És allò que van buscant cada cap de setmana els habitants de les grans ciutats. És capaç de generar riquesa, si se sap explotar amb cura. Cal ser conscients que Igualada forma part d’una difusa frontera que delimita ‘les dues Catalunyes’: la Catalunya industrial i la Catalunya rural. Hi ha poques ciutats que tinguin el privilegi de formar part d’aquesta frontera. A l’A-2, des d’Igualada cap a l’est, molts municipis destinen gran part del terme a polígons: Abrera, Esparreguera, el Bruc i Castellolí. I cap a l’oest? Hi ha el paisatge d’agricultura de secà de l’Alta Anoia; i Cervera i Tàrrega, capitals de comarques dedicades sobretot al sector primari.
Que com pot generar riquesa el patrimoni natural i paisatgístic? Primer de tot essent conscients de l’atractiu que té estar a la frontera entre ‘les dues Catalunyes’, tant per viure-hi com per explotar-la econòmicament i turística: escoles d’equitació i de passeigs a cavall al voltant de l’Anella Verda i la futura Via Blava; teràpies assistides amb animals (TAA); empreses de lloguer de BTT i altres activitats amb bicicleta; crosos i curses; agricultura i ramaderia ecològica; apicultura; productes de proximitat; turisme rural i cases de colònies; excursions per a grups i escolars; vols en globus; tot això complementant l’activitat agrícola actual. I segur que hi ha gent amb idees millors i més innovadores.
Això genera pocs llocs de treball, em direu. D’acord. Però la realitat em demostra que costa un munt portar —grans o no— inversions industrials a l’Anoia. ¿Què hi pinta una empresa de peix congelat al polígon de Castellolí, que hauria d’estar especialitzat en automoció? Doga, l’única empresa d’automoció que ha decidit instal·lar-s’hi, hi portarà els divuit treballadors dedicats a la logística de recanvis que ara treballen a Abrera. La nova ocupació real per a la comarca serà de dotze persones en els dos o tres pròxims anys, segons va dir l’empresa. I això són molts llocs de treball? Val la pena sacrificar tant sòl per a tan poca ocupació? Amb tot plegat vull evidenciar dues realitats: primera, que costa el que no està escrit atraure inversions industrials; i segona, que la indústria ja no genera els llocs de treball que creava trenta o quaranta anys enrere. Estem buscant solucions del segle XX per a realitats del segle XXI. Les grans empreses industrials que ara necessiten mà d’obra intensiva munten les fàbriques en països on la força del treball és més barata.
Falta sòl industrial a la Conca d’Òdena, argumenten. Mentida! Hi ha dues-centes hectàrees per omplir i només una empresa logística està disposada a aterrar al polígon de la Tossa. Quan s’estigui esgotant el sòl existent i ploguin les empreses que vulguin implantar-se al territori, generant un fotimer d’ocupació, jo seré el primer de rebre-les amb la catifa vermella i d’arremangar-me per urbanitzar sòl industrial nou a la Conca d’Òdena o allà on calgui.
Fan falta parcel·les més grans, clamen. La meva resposta és: sou uns badocs i no apreneu dels errors del passat! A principis dels vuitanta es va crear el polígon de Les Comes pensant ubicar-hi les adoberies. En no voler-s’hi traslladar es va optar per atraure indústria nova. L’experiència no va ser un èxit, ni de bon tros, perquè la majoria de parcel·les les van ocupar empreses igualadines que necessitaven ampliar les naus. Mireu si el polígon industrial va ser un fracàs que bona part d’ell s’ha hagut de destinar a ús residencial. Ja llavors es deia que el problema havia estat construir parcel·les petites. Doncs, coi, haver pres nota per quan s’haguessin de construir els polígons que han vingut després! ¿Tan difícil és reparcel·lar el sòl industrial buit abans de carregar-se l’entorn natural i privilegiat que tenim ara?
Necessito que m’expliquin quines són les empreses tan interessades en venir que fins i tot estan disposades a esperar-se el temps que es necessita per construir un macro polígon. A urbanitzar sòl industrial sempre hi serem a temps. En canvi, si fem malbé el territori i no arriben les inversions industrials que creïn els llocs de treball previstos, ja no hi haurà marxa enrere.
D’ençà de les eleccions, aquest és el tercer i últim article que demano a La Veu que em publiqui. Volia passar l’estiu amb la ‘tranquil·litat espiritual’ d’haver explicat tot allò que pensava i que no havia tingut prou ressò durant el pas fugaç i discret per la política local. És una manera sui generis de gestionar la frustració.
Article publicat a La Veu de l’Anoia en paper (12/07/2019).
Article relacionat: Alternatives a Can Morera.
