Cada població de la Conca d’Òdena és un món a part

Els temes de debat que la política no deixa ben resolts —com passa amb les modes— sempre tornen. La Conca d’Òdena és un d’ells. El 21/07/1998 publicava a Regió7 la tribuna ‘Si la Conca no existís, caldria inventar-la’. És decebedor comprovar els paupèrrims resultats assolits en vint-i-dos anys. El pas del temps, però, m’ha fet entendre que la unió dels municipis és impossible perquè són poblacions amb idiosincràsies del tot diferents.

A l’esmentat article apuntava que Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena eren quatre poblacions amb una relació socioeconòmica estreta (llavors ni s’havia parlat de crear una Mancomunitat on també hi hagués Jorba, la Pobla de Claramunt i Castellolí, pobles que han apostat per l’ens sota la premissa que la unió fa la força). Argumentava que la unificació de la Conca era necessària per ser un interlocutor únic i més fort davant de les administracions superiors a l’hora de reclamar inversions i infraestructures. Que mancomunar serveis com la neteja, la recollida d’escombraries i la gestió dels residus podria abaratir-ne el cost i l’estalvi es podria destinar a accions en favor del benestar de les persones. Opinava que era necessari treballar plegats en matèria de transport públic i mobilitat així com d’ordenació urbanística, atès que es tractava d’unes poblacions només separades per un riu, una riera i unes vies de comunicació. I que, tractant-se d’una relació socioeconòmica tan estreta, calia sumar esforços en l’àmbit de la promoció econòmica i l’ocupació. Avui podríem afegir-hi un cinquè motiu de pes: l’habitatge.

Qualsevol dels cinc àmbits ha estat una història de fracassos. En matèria d’infraestructures, tenim el que tenim, el carrilet segueix essent una cafetera, i la Ronda Sud i la seva connexió amb Igualada sembla l’obra de la seu. Pel que fa a mancomunar serveis, les empreses continuen aprofitant-se de les diferències entre municipis i prenent-nos el pèl i els diners. Quant a la mobilitat i l’ordenació urbanística conjunta avancem a pas de tortuga. El tema de l’ocupació és per posar-se a plorar i els resultats de l’oficina de captació d’inversions empresarials són tan pírrics que fan riure. A tot plegat cal afegir-hi la cada vegada major dificultat d’accés a l’habitatge, el preu del qual està pels núvols.

Però què ens ha passat? Doncs senzillament que cada població de la Conca d’Òdena és un món, amb les seves particularitats i una idiosincràsia pròpia, i amb interessos diferents. Mai podran ser un únic municipi. Moltes de les diferències i els recels venen de tan lluny que han quedat esborrades de la ment, però segueixen a l’ADN. A Òdena li va ser difícil pair que Igualada li prengués sis-centes hectàrees del seu terme pel decret del ministre de Foment, el militar igualadí Pere Vives Vich, als anys vint del segle passat. A la immigració interior que va arribar a mitjans del segle XX i que va fer créixer Vilanova i Montbui no li devia agradar que Igualada només els acceptés com a mà d’obra, però no com a veïns. Però el pitjor del cas és que els ITV mirin els veïns del voltant amb prepotència, com si fossin una raça superior. Llavors els comerciants es queixen que ningú de fora entra a la botiga, i la resta d’igualadins consideren un dispendi que cada municipi tingui tots els equipaments. I així ens va.

*****

Article publicat a l’AnoiaDiari en paper (27/12/2019) a Mai estem d’acord, pàgina que compartim amb en Pep Solé Vilanova.  En aquesta secció, els artitulistes no necessàriament comparteixen les idees que argumenten. Els temes han estat triats tant per Anoiadiari.cat com pels articulistes, però la tesi que ha de defensar cadascun d’ells s’ha fet per sorteig. L’objectiu és fer-te reflexionar i que et formis la teva pròpia opinió.