Fake news, un fenomen que ha existit sempre
Fake news és allò que en català en diríem falsedats o notícies enganyoses. Precisament aquest és el tema en què centraré l’article. A principis del 2020 em van cridar l’atenció dues investigacions sobre les tendències en l’àmbit de la comunicació per als mesos que ens havien de venir. Tot i tractar-se de fonts ben diferents, ambdós estudis coincidien en moltes de les conclusions: una d’elles era que el 2020 seria l’any de la proliferació de les fake news. El treball Tendències i prediccions sobre el periodisme, els mitjans de comunicació i la tecnologia per al 2020, del Reuters Institute (Universitat d’Oxford) alertava sobre el fenomen de la desinformació als mitjans. Veia amb impotència la possibilitat de combatre les fake news. La investigació de la Universitat Oberta de Catalunya assegurava que els continguts enganyosos i les mentides no només afectarien la premsa sinó també les empreses. Així, les marques havien de defensar-se dels atacs contra la seva reputació. Però, aquest fenomen és nou?
Democratització de la informació
Que les fake news han existit sempre és tan cert com que la història la escriuen els vencedors. Els que han tingut el poder polític, religiós o econòmic —avui en diem l’establishment o fins el tot el grup més selecte de les elits— s’han ajudat quan els ha calgut mantenir el statu quo i sempre han controlat el discurs. Eren la minoria que actuaven com a emissors d’uns missatges que tots els altres s’havien d’empassar, com a bons receptors. Amb internet, la digitalització i sobretot les xarxes socials, les coses han canviat (una mica). Qualsevol de nosaltres pot publicar i compartir un contingut, sigui manipulat o verídic. I, és clar, la democratització de la informació no agrada als que sempre han agafat la paella del relat pel mànec. Però, tranquils, també saben com treure partit de la nova situació.
Si qualsevol pot fer d’emissor i per tant llançar fake news, també pot haver-hi persones disposades a fer de trols (perfils anònims) per escampar porqueria a la xarxa contra un govern, un partit polític, una marca… Per una quantitat raonable de diners, fins i tot hi deu haver gent d’ètica distreta capaç de fer-ho a l’engròs: crear multitud de perfils falsos que vagin esbombant falsedats i desprestigiant l’adversari que toqui en cada moment. De fet, no és d’estranyar que hi hagi empreses que s’hi dediquen. Quina llàstima haver de respondre la pregunta de “com t’ha anat avui a la feina” quan arribes a casa, oi?
Tant a internet com als mitjans tradicionals
Però deixem les xarxes socials i anem als mitjans de comunicació, perquè les filtracions mereixen una menció a part, tant si la informació és certa com si és una fake news. Davant d’una filtració, sempre caldria preguntar-se: ¿Què és més il·legítim, l’acte que m’explica o el fet de contar-me’l? Quin benefici en treu la font delatora? Si ho sap des de fa temps i m’ho diu just ara que és quan més rendiment en pot treure, no n’ha estat còmplice fins avui? És clar que un periodista només pot plantejar-se tot aquest raonament si treballa per a un mitjà independent i, d’aquests, ja no en queden entre els grans.
És ben sabut que mai convé demanar consell a una part interessada. Sempre respondrà amb el suggeriment que més li interessa a ell i no al que més et beneficia a tu. És per aquest motiu que ni de les fonts oficials ens en podem refiar: els seus missatges són només oficials. En cap diccionari he trobat que “oficial” sigui sinònim de “verídic”. Els poders sempre tenen com a mínim un interès: mantenir-se al lloc on són.
Albert Rossell
