Francesca Simeón, presidenta de Tenacat (i II): «El pitjor enemic del sector de les teràpies naturals és el propi sector»
L’últim estudi promogut per la Federació d’Associacions de Professionals de Teràpies Naturals i de la Cultura de la Salut (Tenacat) és l’”Estudi sobre les Teràpies Naturals: Especificitats i aportacions en relació amb la salut i benestar comunitari”. En parlem amb la presidenta de la federació, Francesca Simeón, i aprofundim en aspectes com el vincle entre el terapeuta i l’usuari i la relació entre les teràpies naturals i la medicina al·lopàtica.
—Una de les debilitats del sector que apunta l’estudi és la falta d’investigació que demostri l’eficàcia de les disciplines.
—Voldríem investigar més i demostrar l’efectivitat i la no perillositat de les teràpies naturals. Quan intentem fer un estudi, però, ens trobem que hem d’aplicar un mètode científic i que hi ha d’haver uns metges de fora del sector que donin suport a aquestes investigacions i les segueixin. Costa de trobar-los. És com una barrera a la recerca en teràpies naturals. Per sort, a l’estudi es posa de manifest que sí que hi ha alguns metges oberts envers les teràpies naturals.
—L’estudi també reconeix com una amenaça el fet que apareguin dos pols radicalitzats entre medicina convencional i teràpies naturals, que impedeixin crear ponts de col·laboració entre l’una i les altres.
—Nosaltres hem intentat fer un acostament a la medicina convencional perquè creiem en la multidisciplinarietat. Tots ens hauríem d’escoltar, entendre i valorar més. L’escenari desitjable seria que hi haguessin ponts de diàleg entre uns i altres. Els metges haurien de tenir més informació d’allò que estem fent els terapeutes, perquè la majoria d’ells no ho entenen.
—Les teràpies naturals són cares? Tothom paga la Seguretat Social. Hi ha qui opta per les mútues per evitar llistes d’espera i ser atès més ràpidament. Però si vols un homeòpata o un acupuntor ho has d’anar a buscar i pagar a part.
—No és que siguin cares. El que passa és que al terapeuta hi has d’anar pagant, mentre que al metge hi vas de franc entre cometes, perquè el preu està inclòs dins un paquet: la prima de la mútua o els impostos. A una persona que no vagi gaire al metge, la Seguretat Social li pot sortir a un preu desorbitat. A una persona que hagi estat molt malalta o hagi estat de baixa molt de temps, potser és el contrari. Depèn de cada cas.
—Què li ha d’exigir l’usuari a un terapeuta? Com pot distingir un bon professional d’un bocamoll?
—Aquest és el punt més conflictiu. Si no hi ha una regulació, no se li pot exigir res. Un terapeuta pot estar molt ben format i no tenir una titulació universitària. Personalment crec que no podem dir que un terapeuta no sigui de fiar pel fet de no tenir la titulació d’una universitat. Ara bé, com a federació d’associacions, entenem els usuaris que ens truquen per preguntar-nos de quin professional es poden refiar. La recomanació és que mirin els directoris de la nostra pàgina web, perquè els terapeutes i els centres que hi poden trobar compten amb l’aval de les associacions.
—Què fa que un usuari confiï o no en un terapeuta o en una teràpia?
—El primer estudi que vam fer era per valorar els hàbits de consum de les teràpies naturals i el grau de satisfacció. De 3.000 persones, el 94,7% n’estaven satisfetes. L’usuari confia en un terapeuta quan se sent escoltat, sent que li dóna suport i sent que el toca, cosa que no sempre troba en un metge.
—Hi influeix el fet que el terapeuta sigui un professional sanitari? Per exemple, l’usuari prefereix un metge naturista abans que un naturòpata?
—Com més coneixements tingui la persona, millor. Això és indiscutible. El que passa a vegades, però, és que hi ha un metge que estudia naturopatia durant dos caps de setmana i després es fa dir metge naturista. En aquest cas, és molt millor un naturòpata que no tingui ni idea de medicina però hagi fet una formació en naturopatia àmplia. Ara bé, si jo tinc un problema seriós de salut, no em quedaré amb una sola opinió; m’agradarà tenir l’opinió de l’un i la de l’altre.
—Fins a quin punt els terapeutes naturals poden emetre diagnòstic?
—Aquest és un punt de conflicte amb els metges i els fisioterapeutes. Amb una teràpia natural, el terapeuta valora l’estat d’una persona amb els criteris de la disciplina que ell aplica, cosa que no té res a veure amb el diagnòstic d’un metge. Els terapeutes no diem que aquella persona té hepatitis, cirrosis o insuficiència hepàtica, perquè no tenim els coneixements per fer-ho. En tot cas, podem dir que aquella persona té una energia desequilibrada al fetge i el que farem és equilibrar l’energia del fetge. Potser això pot ajudar a curar abans l’hepatitis, però no vol dir que estiguem tractant la malaltia. Tampoc retirarem mai una medicació que doni un metge.
—Hi ha terapeutes que practiquen més d’una especialitat. En aquest àmbit, no s’aplica la dita que «qui molt abraça, poc estreny»?
—Jo mateixa sóc un exemple de terapeuta que «molt abraça». Com més coneixements tens, com més eines i com més recursos pots aplicar als altres, és més enriquidor. En fer un massatge, no és el mateix saber només quiromassatge que saber, a més a més, reiki, la tècnica metamòrfica, reflexologia… En un moment donat, la persona pot necessitar molta mobilització, però en un altre moment potser és millor que li donis energia i prou. Jo tinc una àmplia formació i aplico en cada moment allò que considero que a la persona li pot anar més bé. De totes maneres, tampoc penso que sigui obligatori [dominar moltes especialitats].
—On s’utilitzen més les teràpies naturals?
—A Catalunya són molt habituals. D’Espanya, és la comunitat on més s’utilitzen, seguida del País Basc i el País Valencià. Quan vam fer el primer estudi per conèixer els hàbits de consum, vam veure que, a l’àrea metropolitana de Barcelona, el 40% de la població era usuària de teràpies naturals, mentre que, a l’àrea metropolitana de Madrid, ho era el 17%. És significativament superior la demanda a Catalunya que al centre d’Espanya.
—El sector hauria de donar a conèixer més les teràpies naturals?
—Sí. El pitjor enemic del sector és el propi sector. El terapeuta té por de si el denuncien, de si li fan la competència, d’aparèixer als llistats… Aquestes pors han fet que el sector no s’hagi unit i no s’hagi ajudat prou. Tot plegat ha tingut efectes indesitjats en el sector i ha permès que altres col·lectius l’afectin negativament. Si existís una regulació, el sector actuaria amb més naturalitat.
Enllaços relacionats:
