Entrevista a Gustau Pau, director de Heilpraktiker Institut (i II): “El terapeuta ha de dir des de bon principi fins on podrà arribar en tractar un problema de salut”
A la primera conversa que vaig tenir amb en Gustau Pau, ja em va mostrar el seu punt de vista crític amb el procés de regulació de les teràpies naturals a Catalunya i amb el decret que va estar en vigor durant un breu període de temps l’any 2007. En aquesta segona part de l’entrevista, el director de Heilpraktiker Institut dona el seu parer sobre com s’haurien d’haver regulat les teràpies naturals i, de manera particular, el seu ensenyament. També parlem de les bones pràctiques que hauran d’aplicar els terapeutes un cop hagin finalitzat els estudis.
—Avui en dia les teràpies naturals no estan regulades i, per tant, la formació tampoc. Per on s’hauria de començar?
Quan [a Catalunya] es va intentar normalitzar el sector des d’un punt de vista polític i administratiu es va fer un decret. De fet, el decret va estar en vigència un mes. Afectava tant al món formatiu com a la pràctica de les teràpies naturals. A parer meu, era una norma molt parcial. Hi ha molts models de teràpies naturals. No calia morir en l’intent de fer programes específics d’infinitat de teràpies. Fer-ho així era la manera de no acabar mai, perquè sempre hi haurà alguna teràpia que quedarà fora. S’hauria d’haver començat per esbrinar quins centres fan formació, quins programes formatius diuen que imparteixen i, des de l’Administració, vetllar perquè aquests programes es compleixin al llarg de l’any. Això ja garanteix que no s’està prenent el pèl a l’usuari. Val a dir que el procés de regulació també va tenir aspectes positius. Va posar una mica d’ordre. Va servir perquè molts centres de formació es posessin al dia.
—Va tenir aspectes positius, però és evident que el decret no et va agradar.
Era un decret sancionador que donava a entendre que el sector era perillós, cosa que no és certa. Quasi totes les organitzacions professionals tenen una assegurança de responsabilitat civil i no l’han hagut de fer servir mai. Això demostra que els professionals treballen amb seguretat.
El decret hauria d’haver reconegut que les teràpies naturals són una realitat i dir que l’Administració accepta aquesta realitat. El pas següent hauria d’haver estat fer un llistat de quines són les teràpies naturals, saber qui són les persones que les fan servir i on les practiquen. El decret havia de demostrar que el Departament de Salut tenia constància de qui practica les teràpies naturals a Catalunya sense recomanar a ningú. Si analitzes quines disciplines havien de ser regulades, et trobes coses ben estranyes. Hi havia teràpies que no les coneixia ningú. Hi va haver organitzacions que van participar en el procés de regulació que van intentar obtenir el propi benefici amb el decret.
A més, en el decret no es parla en cap moment de l’usuari.
—Parlem de l’usuari, doncs. Què ha de tenir en compte a l’hora de triar un terapeuta?
–A l’usuari li dóna molta confiança que el terapeuta sigui sincer en el seu plantejament i digui des de bon principi fins allà on podrà arribar en tractar un determinat problema de salut. Per altra part, els tractaments no han de ser llargs: l’usuari ha d’observar algun canvi en els següents 15 o 20 dies. A més, el pacient no ha de sortir de la consulta amb un llistat llarg de productes, perquè això voldria dir que el terapeuta està enganxat a alguna empresa i rep comissions. La bossa de remeis ha de ser mínima: tres o quatre com a molt. És bo que el terapeuta pregunti què ha dit el metge i que l’usuari li vegi un interès per la medicina. No ha de creure mai el típic il·luminat que diu “no li fa falta res, deixi-ho tot que jo el curaré”. L’usuari ha de notar la proximitat i l’interès del terapeuta per voler-lo assistir.
–El fet que el terapeuta sigui un professional sanitari és una garantia?
–Hi ha usuaris per als quals sí que és una garantia. Això no obstant, un terapeuta no sanitari també pot treballar bé. El que no ha de fer és intrusisme: fer-se passar per metge o donar fàrmacs. Si no hi ha intrusisme, els metges són tolerants amb els terapeutes i això és positiu. També és veritat que a un metge homeòpata no li fa gràcia que algú faci homeopatia sense ser metge, però dient-se “metge homeòpata” ja guarda la seva parcel·la. Sigui com sigui, en general, el metge acostuma a ser una persona amb un tarannà obert.
Enllaços relacionats:
