La meva Festa Major
Article d’opinió publicat a La Veu de l’Anoia el 14 d’agost de 2009: 2009-08-14_La_meva_Festa_Major
Quan penso en la Festa Major d’Igualada, sempre em ve al cap l’exhibició castellera, la revetlla de les cinc places i el castell de focs, que, a parer meu, sempre han estat els actes més emblemàtics. Val a dir que els meus gustos han evolucionat poc tot i els anys.
Hi ha coses que segueixen pràcticament igual. El castell de focs continua sent la cloenda de la festa i només ha variat l’emplaçament, que s’ha traslladat des de l’antic Camp de l’Ateneu (avui transformat en el Parc del Xipreret) fins a Les Comes.
Sí que ha sofert més canvis l’exhibició castellera, ja que des de 1995 la ciutat torna a tenir una colla pròpia: els Moixiganguers d’Igualada. L’aparició dels de la camisa morada va anar acompanyada d’un salt qualitatiu en les construccions que es poden veure a les actuacions, fins al punt que Igualada ja fa anys que presumeix de ser plaça de nou.
El que ja no té res a veure és la revetlla de les cinc places. En la meva adolescència, aquest acte era de pagament. El perímetre comprès entre el passeig de les Cabres i les places de l’Ajuntament, de Sant Miquel, de Pius XII i del Pilar estava perfectament tancat i barrat. De fet, el primer al·licient de la nit era colar-se. Hi havia qui provava d’enfilar-se per la muralla que hi havia al passeig de les Cabres abans de la reforma de la plaça de la Creu. Una altra estratègia era que algú que visqués dins del recinte de pagament fes passar tota la colla amb l’excusa que celebraven qualsevol cosa a casa seva (i, amb el DNI a la mà, havia de demostrar als vigilants que vivia dins el perímetre tancat). Tot s’hi valia per no pagar.
Al passeig de les Cabres era on actuaven les orquestres per al jovent. Un cop a dins, però, es podia circular lliurement per tots els carrers del recinte, que estava ple de barres de bar. La curiositat portava a anar a les places dels adults per veure què s’hi coïa. Això tenia el risc que algun pare enxampés el seu fill o un dels seus amics amb un estat etílic lamentable, producte del mal costum —tan innecessari com propi de l’edat— de beure pels descosits cada vegada que se surt de festa.
Acabat el concert del passeig de les Cabres, una cercavila conduïa els joves cap a un espai —no se sabia quin— que cada any era diferent (Camp de l’Ateneu, Camp del Garcia Fossas, etc.) on tocava una altra orquestra o hi havia una discoteca mòbil. Calia passar l’estona fins a empalmar amb l’endemà.
Quan el cos ja no aguantava la ballaruca era el moment d’anar a la rambla a esmorzar. Tots els bars estaven plens de gom a gom. Tots els cambrers estaven cansats i amb mal de peus d’haver treballat tota la santa nit —llevat dels que entraven al torn de matí–. I tots els calaixos estaven més buits del que es podia esperar a causa dels sinpa: alguns clients feien pagar als restauradors innocents la seva frustració per no haver-se pogut colar hores abans. Que paguin justos per pecadors és tan vell com anar a peu. I és també el motiu perquè els bars de la rambla hagin decidit tancar el matí del dilluns de la Festa Major. Tots aquests canvis han fet perdre molt d’encant a la revetlla de les cinc places i a l’empalmada. O és només una qüestió de nostàlgia?
