Recuperem la màgia del foc de Sant Joan!

Una de les festes més nostres i a la qual més estima li tinc és la nit de Sant Joan, la festa del foc. Suposo que us deveu preguntar per què trec el tema ara, quan encara falten tants mesos per a la celebració. Doncs només us puc dir que seguiu llegint l’article i trobareu la resposta.

En la meva infantesa, jo vivia a la part nord-oest del barri del Poble Sec. Era cap a mitjans dels anys vuitanta i en aquell sector encara podíem jugar al carrer. Als voltants tot eren descampats i alguns blocs de pisos en construcció. Quan els paletes no treballaven, amb la colla, entràvem a les obres per tafanejar els treballs, per jugar a fet i amagar o per saltar des del primer pis sobre el munt de sorra que tenien preparada per barrejar amb el ciment i l’aigua.

Cap a final de curs, com que en aquella edat no calia estudiar per als exàmens, passàvem tota la tarda fora de casa, vestits amb una samarreta qualsevol i amb pantalons curts. També era en aquelles dates quan ens movíem per les obres agafant fustes que pensàvem que els paletes ja no farien servir (si això és delicte, espero que ja hagi prescrit), anàvem a buscar troncs al descampat que nosaltres ja sabíem (el tronc més llarg servia de pal de paller per a la foguera), recollíem trastos vells que trobàvem pels camps rasos, arreplegàvem cartons dels comerços i fèiem les mil i una per muntar la foguera de Sant Joan.

Recordo que un any la vam fer al camp on ara hi ha Correus; un altre, a l’esplanada on anys després es va construir l’ampliació de l’església de la Sagrada Família; un altre, al descampat enclotat que hi havia al carrer de Calaf, just davant de l’estanc; un altre, al terreny particular on ara hi ha l’edifici del bar Nicol’s i del club Dos (disculpeu la publicitat, és només perquè us situeu); etc. De camps no en faltaven en aquells anys.

Érem tan feliços i despreocupats que ni tan sols sabíem que s’havia de demanar permís al propietari del terreny i a l’ajuntament. Suposo que algun dels nostres pares —més responsables i assenyats— es preocupava de fer aquests tràmits. Òbviament, a la ciutat s’hi feien altres fogueres: al sorral de l’Estació Vella, al carrer del Bruc, al barri dels Set Camins… Però, per a nosaltres, la millor era la nostra, està clar!

Fruíem d’allò més amb els petards i els coets els dies previs a la revetlla, però sobretot durant la nit més curta de l’any. L’afició per la pólvora se’m va acabar ara no sé si era l’any 1986 o el 1987, quan va explotar un quiosc de venda de coets que hi havia en un camp ras de darrere de l’Escola Pia. Desgraciadament, hi va morir un jove. Allí, com deia, també hi vaig deixar la passió pels petards, però no la fascinació pel foc i les fogueres.

D’això fa una pila d’anys i Igualada no és la mateixa. Els infants ja no poden jugar al carrer —llevat que sigui als parcs—, els pares ens hem tornat cada vegada més porucs i sobreprotectors, els pocs terrenys que queden sense construir estan tapiats… En definitiva, ara és impossible muntar una foguera de Sant Joan. De fet, fa anys que no se n’encén cap a la ciutat.

O, calla… Potser sí que encara és possible fer-ne una… Proposo que l’any que ve es munti una gran foguera en algun dels dos camps que hi ha al costat del Parc Central. Des d’aquestes línies faig una petició formal perquè la impulsi l’Ajuntament d’Igualada. No és una tasca difícil, només cal bona voluntat per recuperar aquesta màgica tradició d’anys i panys. Com que en els pròxims mesos tots estaran esvalotats per les eleccions municipals, proposo aquesta idea amb temps suficient, ja que —en l’hipotètic cas que l’ajuntament trobi que és una bona idea— s’han de prendre decisions.

Cal decidir si animar els veïns perquè portin els seus trastos vells a l’avinguda de Catalunya o bé si posar-los-hi més fàcil amb deixalleries mòbils que recorrin els barris els dies previs a la revetlla. Serà necessari quadrar horaris, de manera que l’encesa de la foguera no trepitgi l’inici dels correfocs i les altres propostes festives. La foguera, evidentment, s’haurà d’encendre amb el foc de la Flama del Canigó… Els igualadins i anoiencs que vulguin podran utilitzar la foguera per fúmer al foc tot el que és vell, per desfer-se dels apunts d’aquella assignatura tan odiada i per fi aprovada, per desprendre’s d’aquelles coses que ja els fan nosa a les seves vides, per cremar una etapa i començar-ne una de nova… La nit de Sant Joan és màgica! Què us sembla la idea? Espero que jo no sigui l’únic nostàlgic…

Article publicat a La Veu de l’Anoia el 9 de novembre de 2018