“No tinc temps per educar el meu fill”. Un títol provocador per atraure pares que van de bòlit i que tenen la sensació d’estar dedicant poc temps de qualitat als fills. La xerrada, impartida recentment a l’Espai Cívic Centre d’Igualada, va anar a càrrec de Chon Molina, doctora en Psicologia, especialitzada en infància i adolescència.
Més que amoïnats, els pares estem desorientats. Desorientats perquè la societat en la qual ens van criar ja no és la mateixa que ara. A la nostra infantesa, molts teníem un adult sempre a casa, mentre que l’altre treballava. Els rols estaven ben definits. Ara, pare i mare –si estan de sort– treballen fora i probablement tinguin un llarg trajecte per tornar a casa. Abans, jugàvem sols. Avui en dia, els fills demanen jugar amb els pares i ens exprimeixen al màxim durant les estones que tenim en comú (després de les activitats extraescolars o d’estar amb els avis o els cangurs, i un cop acabades les llargues jornades de treball). Els fills s’aprofiten del sentiment de culpa de molts pares, que no sabem on posar els límits.
Davant d’aquesta situació, el primer exercici que ens va plantejar la ponent va ser fer-nos pensar en quan ens falta temps. De la posada en comú de les inquietuds i de les solucions, en van sortir algunes receptes. Els nens s’han de llevar quan els pares ja estem arreglats. Si cal, els adults ens hem de aixecar més d’hora. No s’ha de deixar que els nens participin en la gestió del temps (per exemple, no se’ls ha de deixar escollir la roba; som els pares que l’hem de triar). La mainada té una noció del temps diferent. Segurament els resultarà indiferent sentir “afanya’t o farem tard” i serà més efectiu dir-los “si fas tard, a l’escola et renyaran”. Tot i així, cada infant és un món i el que funciona amb un no té per què anar bé amb el del costat.
Els vespres són una altra guerra. Els petits no recollirien mai les joguines i als grans ens costa d’entendre que una casa amb nens i una casa ordenada són conceptes antagònics. Els sopars tampoc poden ser una font de conflicte. Hi ha qui aposta per àpats senzills i que agradin a tothom, per així evitar possibles enrenous en unes hores crítiques. El moment d’anar a dormir és un altre drama. Aquí també van sortir trucs de tota mena. Val més que l’horari el determini el final de la sèrie de dibuixos animats que el rellotge del menjador. Sempre és millor esperar 15 minuts a que acabi allò que fan a la tele, que no trobar-se amb un sarau de mitja hora pel disgust de no haver pogut veure el final del capítol.
La sensació de falta de temps també passa factura durant el cap de setmana, quan s’han de fer rentadores i la feina de casa. En aquest cas, es van sentir solucions de tota mena. Hi ha famílies que es reserven un dia per a l’oci i l’altre se’l passen tancats a casa, fent la neteja, cuinant, fent rentadores i planxant. En algunes cases es planxa només allò que és imprescindible. Hi ha mares que es passen el diumenge a la cuina preparant els sopars de tota la setmana i els guarden en carmanyoles al congelador. El cas més dràstic que van explicar va ser el d’una família que ha renunciat a tenir vida social el cap de setmana perquè el temps dedicat a qualsevol visita o dinar fora de casa els feia anar de corcoll la resta del cap de setmana.
En aquest post he exposat algunes idees que van sortir el dia de la xerrada i que vaig trobar encertades. Sigui com sigui, també us deixo la presentació “Educar sense temps”, que ens va preparar la Chon Molina. Segur que trobareu receptes per poder aplicar a casa vostra.
