En Gaspar Hernandez és periodista i escriptor. Des de fa set temporades dirigeix ‘L’Ofici de viure’ a Catalunya Ràdio, un programa de psicologia. En aquest període, la seva vessant literària també ha estat marcada pels temes de psicologia i terapèutica. Amb la novel·la ‘El silenci’ (2009) va guanyar el Premi Josep Pla. A ‘L’ofici de viure bé’ (2009) recollia un seguit de treballs periodístics. I a ‘Contes per fer feliç’ (2011), escrit amb Jordi Llavina, es donen eines als pares per educar els fills en les emocions. Ara acaba de publicar ‘La terapeuta’ (2014), una novel·la el protagonista de la qual és l’Hèctor Amat, un actor que presencia un crim i, per superar-ho, recorre a la teràpia de l’Eugènia.

–La majoria de nosaltres no hem patit un xoc tan greu com l’Hèctor Amat. Això no obstant, cada vegada més vivim en una pressió continuada. Tots som candidats a anar a una terapeuta?

–En som candidats quan l’ansietat ens paralitza o ens obstaculitza en el nostre dia a dia. Si no, no cal anar-hi. L’Hèctor Amat ja patia ansietat abans de presenciar l’assassinat. És un home normal i corrent, de quaranta i escaig anys, amb ansietat. S’hi poden sentir identificats molts lectors perquè, avui en dia, en menor o en major mesura, tots som ansiosos. L’ansietat, fins a cert punt, és bona perquè és un senyal d’alarma que, quan es dispara, ens ajuda a sobreviure com a espècie. El que passa a la nostra societat és que es dispara molt sovint i durant molt de temps. Vivim constantment sota els efectes de l’ansietat i aquí ja hi ha un problema. L’ansietat està relacionada amb la por al futur per la situació actual.

–Abans de la crisi ja hi havia ansietat.

–No hi havia tants trastorns d’ansietat com ara. No hi havia la por a què et facin fora de la feina d’un dia per l’altre o a què hi hagi retallades i no puguis pagar la hipoteca. Costa de quantificar-ho, però una manera de fer-ho és veure el volum de tranquil·litzants que s’estan receptant ara mateix i els que es receptaven fa deu anys. S’ha disparat moltíssim. Un altre tema és que els tranquil·litzants es recepten amb molta facilitat i molta alegria.

–I què ha canviat respecte a l’època dels nostres pares? No hi havia tants casos de trastorns mentals o no se sabien?

–Són moltes coses. La família i la religió tradicionalment paraven els cops emocionals. Avui en dia ni la família ni la religió juguen el pes que jugaven. Ens sentim més sols i desemparats, i cadascú fa el que pot. D’aquí ve la importància de l’autoconeixement i de la gestió de les emocions. A part d’això, el sistema ens exigeix més que als nostre pares i vivim vides més accelerades: hem de fer més coses, ens hem de realitzar personalment, volem donar l’abast a tot i fer-ho tot bé. Així, l’ansietat està servida.

–Abans has parlat de la sobremedicació. Al llibre també es tracta el tema de la dependència.